#Allure ## (per al·lusions) és el programa públic dut a terme per María García Ruiz dins de la V Beca de Recerca Artística Fundació Banc Sabadell – Hangar.
El projecte Camps. Desplaçaments dels cossos en els límits de la forma explora les formalitzacions, imaginaris i contradiccions que emergeixen a partir d’una certa concepció de l’espai basada en el desplaçament sorgida en la segona meitat del segle XX a Europa i que segueix de diverses maneres afectant el nostre present. Per a això, es posen en relació els imaginaris de dos camps que operen fora de l’espai hegemònic de governança: d’una banda la utopia, això és, les arquitectures radicals i experimentals dels anys seixanta i els seus desenvolupaments entorn de la idea de mobilitat; i per un altre l’espai del marginal, on diversos projectes singulars són aplicats per a sedentaritzar a comunitats la forma de vida de les quals es basa en el moviment, especialment poblacions gitanes, així com l’estreta relació que aquests projectes tenen amb la lògica del camp de concentració. D’aquesta col·lisió d’imatges, conceptes i situacions; a través d’aquestes topologies i tipologies dels cossos en moviment; es visualitzen les dificultats i controvèrsies que sorgeixen en l’arquitectura quan s’intenta donar forma a una certa qualitat espacial que té a veure amb els fluxos de la vida. I és que finalment el que es posa en joc aquí, la qual cosa es qüestiona al·ludint a aquestes paradoxes espacials, és el mateix acte de donar (o prendre) forma d’una determinada forma de vida.
Per a activar els materials generats durant la recerca, per a obrir un diàleg a diverses bandes, es proposa la mecànica de l’allure. Allure és un vocable anglès que significa atracció o encant. Sense una traducció exacta al català, en anglès conserva l’arrel lure [esquer] i ens ressona en el terme al·lusió, l’arrel llatina de la qual LUD conté la idea de joc. Allure com a mecànica de treball apel·la a aquesta capacitat de les coses (les imatges, però també les imatges mentals, els textos, els documents…) d’enlluernar-nos mitjançant l’al·lusió a altres coses que no estan específicament aquí. És la poètica de fora de camp, tant com la política de fer-se cos en camps que no són propis, a l’estranger. Amb aquesta intenció, s’han proposat tres intercanvis que tracten la qüestió de prendre forma des de tres perspectives diferents: la tècnica, la política i la poètica.
ALLURE #1 (per al·lusions): Futur imperfecte. Desplaçaments de la imaginació tècnica amb Ethel Baraona Pohl
El futur del passat, l’arquitectura radical dels anys seixanta, és un brou de cultiu replet de referències pertinents per a pensar el nostre distòpic present. Des que es van donar aquelles conceptualitzacions de l’espai, la mobilitat i l’híper-connexió amb l’entorn han estat preocupacions humanes que s’han materialitzat de diverses maneres i que potser avui estan sent posades en qüestió enmig de la crisi pandèmica. En aquest intercanvi amb Ethel Baraona Pohl partim d’entendre l’arquitectura com a forma de coneixement, i a partir d’aquí establir un diàleg en el seu llenguatge: les formes, però també els conceptes que les travessen. Amb una mirada anacrònica, no cronològica, amb salts en el temps i en l’espai, tractarem de buscar les rugositats de la utopia com a possibilitat real de la imaginació tècnica.
Visionament de la sessió, aquí:
https://vimeo.com/497397810/e0be5ee9a0
ALLURE #2 (per al·lusions): Sense òrgans, un cos polític amb Pastora Filigrana i Silvia Agüero
Quines formes pren un cos polític sense òrgans? La comunitat gitana és un exemple en aquest sentit, ja que mai ha aspirat a formar un Estat i escapa constantment a les seves estructures de subjectivació. Per això precisament, per unes formes de vida que es resisteixen a unes certes captures del capital i de l’Estat, el poble gitano ha estat incansablement perseguit. La seva història és una història de tancaments i desplaçaments constants. I la història de les seves resistències és, abans que ideològica, vital. En aquest diàleg amb Pastora Filigrana i amb Silvia Agüero proposem pensar totes aquestes qüestions des de la radicalitat dels seus pensaments i pràctiques activistes, deixant emergir altres veus que des de diferents llocs ens parlen de la cosmovisió romaní.
*Amb la col·laboració de la Ludoteca Musical Romaní de Bon Pastor
Trobareu el podcast aquí:
https://vimeo.com/500105208/d12bb51d86
ALLURE #3 (per al·lusions): Policia, política i poètica dels cossos en moviment amb Isabel de Naverán
Pensar amb gestos, entre gestos i pensar com un gest, que diria Marie Bardet, és el que es proposa en aquest intercanvi amb Isabel de Naverán. Sabem que els espais, a través de les seves disposicions, disciplinen els cossos, els fan moure d’una manera determinada, comportar-se d’una determinada forma. L’arquitectura és, usualment, la policia. Per a la coreografia del poder és essencial el control de l’espai. Però com qualsevol discurs, l’arquitectura té també les seves esquerdes: quins són els gestos dissidents que es colen en aquest escenari?, quin tipus d’espacialitat produeixen? Entre el desplaçament i la fixació d’unes certes comunitats on trobar el ritme asincopat, el pols de la vida que es resisteix a ser completament atrapada?, on resideix la poètica dels cossos en moviment?
Visionament del vídeo, aquí:
Parte 1 (Querida Isabel)
https://vimeo.com/500097153/4c5f0d14c9
Parte 2 (Querida María)
https://vimeo.com/500100515/2036816c36
---
Ethel Baraona Pohl és editora, crítica i comissària. Co-fundadora de dpr-barcelona, estudi de recerca i editorial independent amb seu a Barcelona, editora de Quaderns d’arquitectura i urbanisme de 2011 a 2016 i membre del consell editorial de la revista Volume. El seu treball pot trobar-se en llibres i revistes d’arquitectura com Open Source Architecture (Thames and Hudson, 2015), The Form of Form (Lars Muller, 2016), Together! The New Architecture of the Collective (Ruby Press, 2017), Architecture is All Over (Columbia Books of Architecture, 2017), Inèdits 2017 (La Casa Encendida, 2017), Harvard Design Magazine, i e-flux, entre altres. Entre les exposicions que ha comissariat es troben Adhocracy Athens (amb César Reyes i Pelin Tan) per a l’Onassis Cultural Center, 2015, que va rebre el Premi ADI Cultura 2016 i Dotze rondalles urbanes, actualment oberta en Escorxador Madrid (fins a Gener 2021). Des de l’any 2016, dpr-barcelona és membre de la plataforma Future Architecture, la primera plataforma pan-europea de museus, festivals i institucions dedicades a promoure l’arquitectura.
Pastora Filigrana és advocada, feminista i activista pels drets humans d’origen gitano. Filigrana va néixer en el barri de Triana i ja a nou anys li deien que seria “la abogada de los gitanos”. Créixer “en un gueto” li va aportar des de petita molta sensibilitat social cap a qüestions relacionades amb la igualtat. Va aprendre què és la consciència de classe de les àvies “con su ejemplo de vida” i dret laboral del Sindicat Andalús de Treballadors. Després de participar en el naixement de l’Associació de Dones Gitanes Universitàries (Amuravi), quan es va llicenciar en Dret amb vint-i-tres anys va començar com a assessora jurídica de l’associació gitana Villela Or Gao Caló en el barri sevillà de les Tres Mil Viviendas, treballant també amb població migrant. Com a advocada, Filigrana va tenir un protagonisme mediàtic important en les lluites de les recol·lectores marroquines de maduixes de Huelva durant el 2019. L’any 2020, va publicar el llibre El poble gitano contra el sistema-món. Reflexions des d’una militància feminista i anticapitalista, en el qual sosté que la persecució al poble gitano té a veure amb les seves formes de resistència comunitàries a través de formes de cooperació i suport mutu i la seva oposició a adaptar-se al “chantaje del salario”.
Silvia Agüero és mare, gitana, mestissa, feminista. Ve de l’esquerra radical. Ha militat en el Sindicat Andalús de Treballadors realitzant nombroses accions i en Izquierda Unida intervenint en política a nivell local a favor de les persones gitanes. Va crear una associació intercultural, dirigida per persones gitanes, per a promoure la consciència en un barri gueto. Juntament amb Nicolás Jiménez dirigeix el projecte Pretendemos Gitanizar el Mundo, un valuós arxiu en procés on creen i comparteixen una contra-narrativa per a lluitar contra l’anti-gitanismo estructural i cultural. El seu projecte proposa un estudi en profunditat a través de nombrosos articles de divulgació científica, històrica i cultural, al mateix temps que dóna suport a les institucions i associacions lluiten contra l’assetjament als romanís. És autodidacta i té experiència en una ràdio comunitària molt combativa: Radio Vallecas. Escriu habitualment en Pikara Magazine, principal revista feminista espanyola. Recentment ha col·laborat amb el Art Institute HGK FHNW en el cicle Promise No Promises! Feminism Under Corona comissariat per Sonia Fernández Pan. En Twitter: @kamipnasqo
Isabel de Naverán investiga en l’encreuament entre l’art, la coreografia contemporània i la performance en projectes de curaduría, edició i escriptura. És doctora en Art per la Universitat del País Basc i forma part del grup de recerca Artea. En 2010 va fundar, juntament amb Leire Vergara, Mirin Jaio i Beatriz Cavia Bulegoa z/b – Oficina d’art i coneixement, projecte al qual va romandre vinculada fins a 2018. Des de 2017 s’encarrega de la curaduría d’arts en viu (dansa-performance) en el Departament d’Activitats Públiques del Museu Reina Sofia. Entre 2016 i 2017 va ser comissària del cicle de dansa Elipsiak (2016-2018) en Azkuna Zentroa, Bilbao, i en 2019, al costat de Julia Morandeira, d’Un lugar en el que poder hundirse en Getxo, la seva localitat natal. La preocupació pel temps travessa a les seves recerques, des de la tesi doctoral entorn de la producció de temps cinematogràfic en la coreografia expandida (2010), fins a projectes actuals centrats en la transmissió corporal i la revisió del concepte de temps històric des de pràctiques efímeres i fugitives. Actualment desenvolupa el projecte Envoltura, historia y síncope, que recull i amplia les recerques citades anteriorment.